Evitant les baralles i les discussions (Diumenge 25)

“Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres”. La frase sortia de la boca del profeta Amós per acusar públicament els qui s’aprofitaven dels altres, especialment dels més febles. La sensibilitat del profeta davant aquestes injustícies socials, on els més espavilats s’aprofiten dels més limitats, el porten a declarar aïradament en nom de Déu: “El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: «No oblidaré mai tot això que fan»”. No estaria gens malament que nosaltres també assumíssim aquest tarannà de denúncia profètica en els nostres entorns més propers.

Sant Pau escrivia aquests desig al seu col·laborador Timoteu en una primera carta: “Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les manes netes, evitant les baralles i les discussions”. Més clar, l’aigua. L’apòstol fins i tot exhortava les comunitats que preguessin per les autoritats civils, responsables de protegir la població i de mantenir la pau i no de convertir els ciutadans en soldats destinats a defensar ideologies o interessos creats.

L’evangeli de sant Lluc presentava Jesús explicant als seus deixebles la paràbola del administrador que malversava els bens del seu amo, el qual li demana comptes i li pren l’administració. Davant la situació, l’administrador continua desplegant l’ingeni a favor seu falsificant factures per assegurar-se el futur. Però la paràbola té una conclusió estranya: “el Senyor el lloà així: Ha estat prudent”. Però qui el lloa no és el seu amo sinó el Senyor en majúscula, com un exemple dels qui s’asseguren el futur amb els qui són tramposos com ell. Hem d’interpretar aquesta lloança com una invitació a ser positivament espavilats a assegurar-nos el futur, no terrenal, sinó celestial. Així mateix, per evitar dubtes, Jesús acaba sentenciant que és impossible procurar per un mateix i alhora fer-ho pels altres, perquè la balança sempre es decantarà a favor nostre: “Ningú no pot servir dos amos: si estima l'un, no estimarà l'altre, si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses»”. Espavilem, doncs, a servir l’amo correcte i a preparar-nos un bon cel.

Malparlant contra el Senyor (Exaltació de la Santa Creu 2025)

“Hem pecat malparlant contra el Senyor i contra tu”. Així ho declarava el poble d’Israel a Moisès, reconeixent el seu pecat i demanant la seva intercessió. A partir d’aquesta confessió pública tot rutlla: Moisès intercedeix i Déu ordena de forjar una serp de bronze com a signe de guarició: els qui hagin malparlat contra Déu i Moisès, si miren l’estendard, salvaran la vida. L’episodi de la serp d’aram, ple del simbolisme, explica que malparlar contra Déu i les seves mediacions humanes no queda impune. Però el reconeixement de la falta, la seva confessió i la petició de perdó permet de salvar la vida. Així ho expressava el salm responsorial: “Ell, tot amor entranyable, els perdonava la culpa i la vida, refrenava tothora el seu rigor, s'aguantava per no ésser sever”.

Sant Pau compartia amb els cristians de la colònia romana de Filips un himne litúrgic per expressar la quenosi de Jesús: el seu abaixament terrenal i el seu enaltiment celestial, amb la mort a la creu com a punt d’inflexió. El davallament diví de Jesús queda aturat amb la crucifixió, la qual suscita el seu aixecament i glorificació a les altures. Així ho explica l’apòstol: “Per això Déu l'ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom”.

L’evangeli de Joan explicava el discurs de Jesús a Nicodem. En primer lloc, Jesús manifesta la seva condició divina:  “Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell que n'ha baixat, el Fill de l'home”. En segon lloc, declara que la seva crucifixió servirà per creure en ell i obtenir la vida eterna: “així com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creguin en ell tinguin vida eterna”. En tercer lloc, creure en l’encarnació del Fill i la seva mort en creu forma part dels designis divins de salvació: “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell”. El missatge de Jesús és clar, només cal creure en ell.

Són incertes les nostres previsions (Diumenge 23)

“Els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions”. Així de clar parlava el llibre de la Saviesa en la primera lectura, desinflant les ínfules humanes de voler-ho controlar tot. Per si fos poc, el llibre afegia que si prou ens costa lidiar les vicissituds de la terra, com hem de pretendre abastar el cel amb la nostra mà i comprendre les realitats divines? El discurs de la lectura vol posar els humans a lloc, trepitjant la terra com un regal diví i agraïts pels seus dons: “Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?”. De fet, pel llibre de la Saviesa el savi no és aquella persona intel·ligent, sinó el qui ha conegut Déu. Així ho confirmava l’estrofa del salm: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”.

La carta de sant Pau a Filèmon tracta de la intercessió de l’apòstol per un esclau empresonat amb ell i que allí esdevingué cristià: Onèsim. Pau demana al seu amo, també cristià, que quan surti i torni a casa, el rebi no només com a esclau, sinó també com a germà en la fe. En una paraula, que el tracti amb dignitat.

L’evangeli de sant Lluc continuava amb les propostes de Jesús de màxims i no de mínims: “Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare, que l'esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”. L’afirmació provocadora de Jesús continua desconcertant tants segles després si no l’escoltem amb atenció. En cap moment Jesús diu de no estimar els qui formen el nostre context familiar, sinó que el posem com a fonament de la nostra escala de valors. Això demana reestructuració de prioritats: en el cas de l’amor familiar l’opció per Jesús ens ensenya a estimar millor als propers i també als llunyans. En suma, per ser deixeble de Jesús cal fer renúncies personals i Jesús ho deixava ben clar: “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu”. També deia, al respecte: “Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”. Qui sigui frare, que prengui candela.