Tot viurà (Dedicació de la basílica del Laterà 2025)

“On arribi l'aigua del riu, tot viurà”. Així ho anunciava en visió un àngel al profeta Ezequiel en la primera lectura: li mostrava una font d’aigua que brollava del llindar del santuari del temple de Jerusalem, destruït pels babilonis. Aquesta deu es convertia en un torrent que lliscava per la vall de Cedró i descendia serpentejant pel desert fins entrar al Mar Mort, omplint-ho tot de vida. El missatge d’aquesta lectura és extraordinari, amb descripcions tan eloqüents d’un riu que saneja les saladíssimes aigües del Mar Mort i les omple de peixos; així mateix els arbres que neixin al costat d’aquest riu donaran fruit cada més. Es tracta de les habituals descripcions escatològiques que els profetes realitzen en moments de desolació, com el que viu Ezequiel deportat a Babilònia. Déu ho farà renéixer tot de les seves cendres: un missatge universal i permanent quan les intervencions humanes i les de la natura ho devasten tot. El salm responsorial ho proclamava amb vehemència: “No temem res, quan se somou la terra, quan les muntanyes s'enfonsen dins el mar”.

Sant Pau escrivia als cristians de la comunitat de Corint, de majoria gentil, utilitzant metàfores constructores. Els deia: “Sou un edifici construït per Déu”, i afegia: “No sabeu que sou un temple de Déu?”. Les metàfores eren una interpel·lació directe al sentit comunitari d’aquella nova comunitat cristiana en rodatge. L’apòstol, conscient que sense comunitat no hi ha vivència ni pervivència en la fe, apel·lava a la responsabilitat personal de cada creient per sostenir materialment i espiritualment la comunitat, on tot suma i on cal compromís i dignitat.

L’evangeli de sant Joan ens situava a Jerusalem, poc abans de celebrar la Pasqua jueva, un moment de concentració de pelegrins d’arreu i d’intensa activitat cultual al temple. Jesús, a l’estil dels profetes i emprant les seves mateixes frases, provocava un aldarull en la “zona comercial” del temple i acusava canvistes i venedors: “Traieu això d'aquí, no convertiu en mercat la casa del meu Pare”. La reacció és immediata, exigint a Jesús la raó de la seva violència i gosadia. La resposta és desconcertant: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”. Com explica l’evangeli a continuació, Jesús no es refereix al temple material que els envoltava: “ell es referia al santuari del seu cos”. L’evangeli joànic ens dona un missatge teològic definitiu: pels cristians, Jesús és el lloc veritable de la presència divina. Avui afegim que la tradició cristiana ha construït temples per venerar i celebrar Jesucrist, entre els quals destaca, amb el Sant Sepulcre de Jerusalem, la basílica romana del Laterà, la seu del bisbe de Roma, anomenada pels catòlics “mare i cap de totes les esglésies”.

Tots els pobles i llengües (Solemnitat de Tots Sants 2025)

“Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües”. Aquest era el comentari del llibre de l’Apocalipsi sobre la visió celestial del vident Joan, que contemplava una assemblea internacional, una mena d’ONU celestial reunida al voltant de l’Anyell, que és Jesús ressuscitat i exalçat a les altures. Aquest gran col·lectiu el composen persones escollides, com a l’ONU, a causa dels seus mèrits, que en el cas de l’Apocalipsi és haver donat testimoniatge de Jesucrist fins a vessar la sang com a màrtirs: “Aquests són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l'Anyell, i els han quedat blancs”. Amb vint i un segles de tradició cristiana, aquesta assemblea celestial de màrtirs al voltant de l’Anyell esdevé incalculable.

També dins els escrits de segell joànic, la primera carta de Joan presentava el seu llenguatge entranyable i proper que el caracteritza: “Estimats, mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus”. Parlar a les comunitats amb estimació fraterna, declarar que Déu és Pare i que els destinataris són fills de Déu és estimular tots els creients a que ens fonguem en una abraçada eterna, tant amb els que tenim al costat com amb els difunts que ens esperen. Aquesta esperança que Déu ho culminarà tot positivament ens purifica, com expressava la mateixa carta.

L’evangeli de sant Mateu ens recordava el fragment de les benaurances, com ho fa cada any per la festa de Tots Sants i que celebrem acompanyada per la commemoració dels Fidels difunts. L’evangeli explicava que “en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa”. Com en la lectura de l’Apocalipsi, també hi ha multituds, però a l’evangeli són terrenals. Els deixebles envolten Jesús com a primers destinataris del seu missatge, que s’adreça a tothom anomenant feliços els qui aparentment són infeliços per les vicissituds de la vida. S’anuncia que la dificultat existencial canviarà si es viu amb fe. Però Jesús també interpel·la directament els seus deixebles: els anomena feliços si viuen amb fe les ofenses, les persecucions i les calumnies per causa de ser deixebles seus. Per això remata dient: “Alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel”. De fet, la recompensa final del creient és al cel, però a la terra hem de viure amb dignitat i compromís la nostra fe. La felicitat que proclama Jesús és un regal diví, però que es mereix amb la fe i les obres.

El crit d'auxili dels desvalguts (Diumenge 30)

“El crit d'auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols”. Ho afirmava el llibre de Jesús, fill de Sira, en la primera lectura, sobre la receptivitat divina vers el clam dels pobres, els oprimits i els desvalguts. Déu s’allunya dels típics comportaments humans de fer reverències als qui estan per damunt nostre i d'ignorar amb prepotència els qui tenim per sota. Per això la lectura insistia que “el Senyor rep benèvolament els qui l’honoren” i que “no tardarà a sortir a favor d’ells”. La resposta del salm responsorial ho corroborava: “Quan els pobres invoquen el Senyor, ell els escolta”.

Sant Pau, seguint amb les exhortacions a Timoteu, avui li confessava: “El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar”. L’apòstol explicava el seu desemparament en situacions extremes, com presentar-se davant d’un tribunal com acusat sense el suport de ningú. En aquells moments, Pau reconeix que Déu el sostenia: “el Senyor m'assistia i em donà forces”. Per això contemplava el seu empresonament final a Roma com la recta final del seu agitat ministeri: “Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel”. La perseverança en la fe de Pau és un estímul molt clar per no defallir en el nostre camí creient quan sembla que tothom ens vagi en contra.

L’evangeli de sant Lluc explicava la paràbola de Jesús sobre el fariseu i el publicà que pugen al temple a pregar. L’evangeli anunciava el missatge de la paràbola de bell principi: “Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres”. Per això, com sentencia Jesús al final, el fariseu complagut tornarà a casa sense perdó mentre que el publicà penedit tornarà perdonat. El missatge final és clar: “Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit”. És inevitable que cataloguem els altres a partir de la nostra situació: com més benestant, serem més complaents amb nosaltres i més crítics amb els altres; com més precària, serem més comprensius amb els altres i amb nosaltres mateixos. A la fi, Déu serà qui ens posi a lloc, però podem treure-li feina si procurem fer com el publicà.

Atacar el poble d’Israel (Diumenge 29)

“Els amalequites anaren a Refidim per atacar el poble d'Israel”. Ho explicava el llibre de l’Èxode: els israelites havien fugit d’Egipte i estaven acampats a Refidim, a la recerca d’aigua, reposant del seu trajecte pel desert. L’atac amalequita rebia la resposta directa de Josuè liderant el combat i de Moisès pregant per la victòria dalt d’un turó, ajudat per Aaron i Hur. Seria poc honest instrumentalitzar el relat per justificar els atacs i les defenses entre israelians i palestins, que de sobte i després de dos anys de guerra ens han sensibilitzant tant. Tanmateix, l'episodi bíblic mostra la complexitat dels conflictes quan es disputa un territori. En el context del llibre de l’Èxode el missatge de l’episodi és clar: els israelites acaben de fugir de l’esclavatge, estan de pas i actuen en defensa pròpia, amb el plus del suport diví que els ha alliberat d’Egipte i ara els ajuda a obtenir la victòria. La victòria dels israelites a Refidim depèn, en darrera instància, de la mà de Déu i de la confiança que es diposita en ell. Així ho declarava el salm responsorial: “Alço els ulls a les muntanyes: d'on em vindrà l'ajuda? L'ajuda em vindrà del Senyor”.

Sant Pau, un diumenge més, continuava exhortant el seu deixeble i col·laborador Timoteu. Avui li deia: “L'Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l'home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona”. L’apòstol considerava inspirat per Déu el que nosaltres diem Antic Testament. La tradició cristiana el considerem indispensable per entendre el Nou Testament i, com també assenyalava Pau, per esdevenir creients madurs i coherents en la praxi. Tota l'Escriptura, Antic i Nou Testament, mereix veneració, meditació i estudi per interpretar-la adequadament i no romandre en lectures literalistes i tendencioses que la manipulin i la banalitzin, com es podria fer amb la primera lectura.

L’evangeli de sant Lluc explicava la paràbola de Jesús sobre la vídua persistent i la introduïa amb el missatge final a considerar: “Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança”. Jesús afegia al final del relat que Déu acabarà fent justícia als persistents, però sense aclarir quan. Aquesta indefinició esdevé la prova de foc de la nostra esperança que, malgrat els alts i baixos, ha de mantenir ferma la nostra fe fins a la consumació dels temps.