MISSA DEL DIA DE NADAL

25 DE DESEMBRE DE 2025

 

MIREU-LO I VEGEU

 

Ahir fra Víctor Herrero, amic, frare caputxí de la província d’Espanya, professor de Bíblia i poeta m’enviava la seva felicitació de Nadal que sempre és original, perquè conté un poema d’autoria pròpia. El poema es diu: Miradlo y ved, i diu així:

 

El alba ante los ojos y en el pecho

la tibieza del aire del verano,

sostener una rosa en una mano

y dormir con la luna como techo.

Sentir el mundo tierno, recién hecho,

casi un fruto colgando de un manzano,

ascender a los montes, ser hermano

del pobre con el corazón deshecho.

 

Comer el pan con otros, tener sed,

reposar en la lumbre y en la herida,

habitar una casa sin pared.

 

Este es el plan de Dios, es la medida

de un desmedido amor. Miradlo y ved

el gozo tan sencillo de la vida.

 

He volgut començar amb aquest poema que, com tots els poemes, té la gràcia de posar paraules al transcendent, allà on precisament les paraules no fan més que apuntar, on a vegades tan sols es pot acaronar amb molta delicadesa allò que té una gran profunditat. I vull posar-lo en paral·lel amb un altre poema que, per escoltat, llegit o meditat (i per la diversitat de traduccions, tantes com té el Nou Testament) potser no veiem com un gran poema literari: el pròleg de sant Joan amb que la litúrgia de la missa del dia de Nadal sempre ens obsequia.

 

Els dos poemes tenen, penso (i és el que em resulta interessant per a la celebració d’avui) la capacitat de portar-nos més enllà del que els nostres pessebres de suro, molsa, paper d’alumini, plàstic i farina ens volen representar. I amb això que acabo de dir que cap pessebrista (professional o aprenent) s’ofengui, ans més aviat gràcies per l’esforç que feu d’apropar-nos al misteri d’una forma visual!!! Però, potser, perquè jo mateix m’adono amb la facilitat que miro cap a terra, que em quedo només amb allò que veig o que comprenc... és a dir, amb aquella realitat que puc dominar (o crec que domino), necessito de tant en tant alçar els ulls (o que m’ajudin a fer-ho!) i, amb una mirada nova, mirar i veure més enllà de les formes i representacions que em resulten properes i casolanes, mirar cap a una realitat que em supera i em descol·loca.

 

El poema de fra Víctor, el pròleg de Sant Joan (i aquest encara amb més força perquè quan acabem de proclamar-lo hi afegim: Paraula del Senyor!) ens transporten a aquesta realitat que ens supera i ens descol·loca. I volia posar-los en paral·lel pel contrast que representen: la bogeria del pla de Déu i la immensitat del Misteri.

 

Hi ha contrastos en la vida que ens trasbalsen, pel que tenen d’inesperats o inexplicables: la traïció d’un amic, la mort d’un nen, les guerres iniciades per purs interessos tàctics i justificades per vés-a-saber quin patriotisme... el contrast que avui se’ns ofereix, en canvi, és d’Algú que podríem pensar llunyà i, per això mateix, desentès de la nostra vida, dels nostre dia a dia i la paradoxa (el contrast fort) és que Déu mateix s’ha fet petit, ha volgut tastar de prop què significa ser humà, ha entrat en el nostre món per la porta petita, com de puntetes... i quan ho fa tampoc no és Aquell que amb el seu poder ens aclapara, sinó que esdevé la presència silenciosa però fidel com la de la nostra mare a la capçalera del llit quan ens trobàvem malalts.

No hi ha paraules que ho expliquin... no hi ha sermons que ho justifiquin... Mireu-lo i vegeu... l’entenem? Probablement en tota la nostra vida només ens hi aproparem una mica... però és així: el qui és la Paraula s’ha fet carn i ha plantat la seva tenda entre nosaltres! Este es el plan de Dios, es la medida de un desmedido amor... Miradlo y ved!

Ho reconstruirem tot (Nadal del Senyor de 2025)

“Junts, ho reconstruirem tot”, era la declaració del patriarca llatí de Jerusalem, Pierbattista Pizzaballa, a la comunitat catòlica de Gaza, mentre celebrava el Nadal amb ells el passat quart diumenge d’Advent. També els deia: “Estem cridats no només a sobreviure, sinó a reconstruir la vida. Hem de portar l’esperit de Nadal: l’esperit de la llum, la tendresa i l’amor. Pot semblar impossible, però després de dos anys de guerra terrible, encara som aquí”. Des de que s’ha decretat l’alto el foc, ha estat la tercera visita del patriarca a Gaza per mostrar el seu suport i compromís en la reconstrucció.

Les declaracions del patriarca llatí ens remeten a les paraules del profeta Amós, pronunciades també en temps de crisi: “Aquell dia, aixecaré la cabana de David, que està caient. En refaré les esquerdes, n'aixecaré les ruïnes, la reconstruiré com era abans” (Am 9,11). El profeta es refereix a la monarquia israelita, dividida i enfrontada des de la mort del rei Salomó. Els anuncis del profeta auguren un futur unit, pacificat i en harmonia, que serà obra exclusiva de les mans divines, perquè les mans humanes estaven tristament ocupades fent el contrari.

Així mateix, els Fets dels Apòstols copien la frase del profeta introduint canvis significatius: “Després d'això tornaré per reconstruir la cabana de David que havia caigut. En reconstruiré les ruïnes i la redreçaré, perquè em cerquin a mi, el Senyor” (Ac 15,16-17). La citació del profeta Amós en aquest nou context és més lapidària i fa referència al poble d’Israel, que Déu ha revitalitzat gràcies a Jesucrist, el messies del llinatge de David, que ha obert les portes de la cabana de David a tots els pobles sense necessitat de documentació, permisos o autoritzacions; sense necessitat d’inscripcions, subscripcions o quotes; sense necessitat de controls de seguretat ni de detectors d'imatge.

Perquè Nadal és celebrar que Jesús neix en una cabana per redreçar cabanes malmeses i compartir sostre amb els qui, com ell, no han trobat lloc a l’hostal o han estat desallotjats de la seva cabana. Nadal és celebrar que l’Infant jeu en una menjadora a ran de terra per aixecar més fàcilment els qui s’havien caigut o per compartir el son amb els qui dormen a terra damunt un cartró. Nadal és celebrar que Jesús infant abraça tendrament els qui se li acosten cercant Déu.

Un senyal prodigiós (Diumenge 4rt Advent)

“Demana al Senyor, el teu Déu, un senyal prodigiós”. Així parlava el Senyor al rei Acaz, convidant-lo a manifestar el desig que volgués, per gran que fos, perquè el portaria a terme. La resposta prudent, quasi atemorida del rei, suscita la intervenció del profeta Isaïes que realitza un anunci enigmàtic: “La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel”. L’esposa del rei engendrarà un fill, que anomenarà Emmanuel per evidenciar que Déu és amb el poble i el llinatge del rei David en temps d’infortuni. La tradició cristiana llegirà la proclama d’Isaïes com una profecia del embaràs de Maria i el naixement de Jesús: ell concretarà de manera meravellosa el nom d’Emmanuel, esdevenint de manera perpètua el Déu amb nosaltres que significa el seu nom.

Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, els confirmava que l’anunci d’Isaïes s’havia encarnat en Jesucrist, que descriu com: “destinat a anunciar la bona nova de Déu, que ell ja havia promès pels seus profetes en les escriptures santes”. Jesús de Nazaret no només anuncià la Bona nova de Déu, sinó que ell mateix era la Bona nova de Déu. Així ho explicava l’apòstol: “Aquesta bona nova es refereix al seu Fill Jesucrist, Senyor nostre”. Sant Pau se sentia cridat a estendre a tots els pobles aquesta Bona nova, desitjant-los la gràcia i la pau de Déu.

L’evangeli de sant Mateu explicava la seva versió particular del prometatge de Maria amb Josep i el seu embaràs. Les dificultats humanes de l’episodi es superen amb la intervenció divina a través d’un àngel i la receptivitat posterior de Josep. Tot plegat perquè s’acomplís en Jesús l’anunci que havia fet el profeta Isaïes, que la verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu és amb nosaltres. Josep, assumeix la seva part de compromís en l’embaràs de Maria per obra de l’Esperit Sant: “Josep es despertà i, complint el que l'àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa”.

Fugiran les penes i els gemecs (Diumenge 3r Advent)

“Fugiran les penes i els gemecs”. Així acabava el preciós fragment de la lectura del profeta Isaïes. Abans, el profeta havia fet una al·legoria sobre el desert i les terres àrides que floreixen, també sobre el retorn festiu a Jerusalem dels deportats. Tants segles després de la seva redacció, seguim necessitats de lectures inspirades com aquesta, que descriuen una transformació meravellosa de la realitat, tot obra de l’acció de Déu. Quan els defalliments ens mengen l’ànim, quan ens omplim la boca i el cor de discursos tòpics negatius i pessimistes, quan els problemes i les dificultats ens constrenyen, ens cal escoltar el profeta Isaïes que ens anima a moure fitxa: “Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s'aguanten. Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar”. Quin creient és capaç de rebutjar aquest missatge profètic anunciant la salvació de Déu, que comença, no pels més eixerits, sinó pels més necessitats de salvació?

Així mateix, la carta de sant Jaume exhortava els destinataris a fer com els pagesos, a ser pacients mentre no arriben les primeres pluges. Per això afirmava: “Igualment vosaltres tingueu paciència, refermeu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop”. Cada dia que passa som més a prop d’aquest final dels temps, que no sabem quan serà, però que cal esperar amb bons auguris, no queixant-nos els uns dels altres, com criticava la carta.

Joan Baptista continuava sent el protagonista de l’evangeli de sant Mateu, com diumenge passat. Avui el trobem empresonat, qüestionant-se sobre el sentit de la seva missió de convidar els seus contemporanis a la conversió perquè el Regne de Déu és a prop. Per això envia els seus deixebles a preguntar a Jesús si ell és veritablement el Messies que estan esperant. Jesús ho confirma: “Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l'anunci de la bona nova.” Les accions de Jesús converteixen en realitat els anuncis utòpics del profeta Isaïes, destinades en primer lloc als desvalguts. Tanmateix, Jesús afegeix un missatge que interpel·la, no només al mateix Joan Baptista que dubta, sinó a nosaltres avui: “Feliç aquell que no quedarà decebut de mi”. El qui queda decebut de Jesús, l’abandona; el qui no queda decebut, resta fidel.