La salvació dels justos i la perdició dels enemics (Diumenge 19)

“El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics”. Ho afirmava el llibre de la Saviesa respecte el poble d’Israel quan sortia de l’esclavatge d’Egipte, quan era evident qui era l’oprimit i qui era l’opressor. La lectura també referia l’aliança establerta al mont Sinaí, amb compromisos per les dues parts: Iahvè protegiria Israel castigant els seus adversaris i els israelites “es comprometeren a observar aquesta llei divina”. Tot plegat queda teològicament molt clar si no esguardem la realitat actual, sempre més complexa, on l’actual poble d’Israel està majoritàriament emplaçat en un territori i constituït en un estat; amb força militar per defensar-se sense esperar la protecció divina; amb criteris que determinen qui són els justos a salvar i qui són els enemics a destruir; amb grans partidaris, amb grans detractors i amb grans silencis sobre les seves accions militars a Gaza, Líban, Síria, Iran i Iemen. El debat està servit, però aquí no toca fer-lo.

La carta als Hebreus oferia el testimoniatge dels pares i les mares de la fe, dient: “L'Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut”. Gràcies a la fe, com repeteix el capítol una vintena de vegades, els antics venceren tota mena de dificultats, sempre albirant un futur posat a les mans de Déu i cercant una pàtria i una ciutat celestial, allunyades dels conflictes i els interessos de les pàtries i les ciutats terrenals.

L’evangeli de sant Lluc explicava un discurs de Jesús als seus deixebles exhortant-los a la confiança i a posar el cor en les realitats celestials més que en les terrenals, en les coses que omplen l’esperit i el cor i no en les que omplen la panxa i la vanitat. Per això els diu: “Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s'envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s'esgotarà.” Jesús també exhorta als deixebles a no relaxar-se ni abaixar els braços en la seva vivència de fe i ho fa amb la paràbola del cap de casa que sempre està atent als lladres que la volen assetjar. També els exhorta a no aprofitar-se del seu estatus amb la paràbola del servent que abusa dels altres servents i s’aprofita dels béns del seu amo per viure folgadament. De fet, la irresponsabilitat i la descura dels creients en la vivència de fe prové sempre de posar el cor on no toca. Jesús ho deia ben clar: “On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.” Si el nostre tresor és la fe, el nostre cor estarà sempre desvetllat i atent a mantenir-la activa. Així de clar. O no...

Què en treu l'home? (Diumenge 18)

 

“Què en treu l'home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol?” La pregunta, que sacseja la consciència, prové de l’autor del llibre de l’Eclesiastès, també citat com a Cohèlet. L’atreviment i la provocació d’aquest autor que es fa passar pel rei Salomó com a estendard de la saviesa, vol fer-nos pensar en el sentit de la nostra existència. Hem nascut només per a treballar? Valen la pena els nostres esforços per tirar endavant? De fet, els maldecaps i les ocupacions no ens deixen temps per a pensar en el sentit de tot plegat, que l’autor qualificava de “vanitat i més vanitat” en el sentit que tot és aparença i inconsistència. Però responem a les provocacions de l’Eclesiastès amb les seves declaracions finals que no apareixen en la lectura: Déu és l’únic consistent i creure en ell dona sentit a la vida, que cal viure amb humilitat i tocant de peus a terra.

La carta als Colossencs continuava amb els arguments de la primera lectura, però ho feia amb un to exhortatiu adreçat a creients cristians: “cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra”. El fragment de la carta continuava dient que fem morir tot allò que és vanitat i que ens enganxa a la terra, dificultant que enlairem la nostre ment, el nostre cor i el nostre esperit vers Jesucrist, que ens ha fressat el camí vers Déu i ens espera en el seu punt d’arribada.

L’evangeli de sant Lluc tractava el mateix tema en forma de litigi entre dos germans, quan un d’ells acudeix a Jesús perquè resolgui el conflicte a favor seu. Jesús talla de rel la petició i adverteix amb contundència els qui l’escoltaven: “Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida”. Quin mal que ens fan aquestes paraules de Jesús! No són fàcils de compaginar quan es lluita per tirar endavant la família o per viure una vellesa amb dignitat. Per fer-se entendre, Jesús explica la paràbola de l’home ric que fa càlculs per conservar bé els seus grans guanys i viure tranquil quan, de sobte, li arriba el moment de traspassar i de donar comptes del què ha fet. Quina paràbola més real i de la qual nosaltres en som els protagonistes ens agradi o no. Però Jesús ens ensenya que, malgrat costi, la veritable riquesa no és la dels guanys humans sinó la de fer-se “ric als ulls de Déu”.  Aquí no tenim excusa, tots sabem com fer-ho.

Per consideració a aquests deu (Diumenge 17)

“No la destruiria per consideració a aquests deu”. Aquesta és la decisió final de Iahvè davant la insistència d’Abraham a no destruir Sodoma i Gomorra, ciutats amb noms etiològics que signifiquen destrucció i devastació, que anuncien de bell principi el seu destí final. Però Abraham repta la decisió divina amb una clara interpel·lació: “De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable?” De fet, es tracta d’una escena que manifesta un canvi de papers per subratllar la capacitat mediadora del patriarca i donar el missatge important que la petició insistent davant Déu és fonamental. Si continuem llegint el relat bíblic veurem com la ciutat acaba destruïda i només se salven Lot i les seves dues filles, com un entremig del debat que hem escoltat: ni destrucció total, ni salvació total, però la insistència d’Abraham ha fet el seu efecte.

La carta als Colossencs és determinant referent a les prescripcions de la Llei quan afirma: “Déu retirà aquest document i el clavà a la creu”. Una afirmació contundent per expressar que la Llei com a referent humà de la voluntat divina s’ha clavat a la creu, una imatge impactant que declara que la creu de Jesucrist sosté, manifesta, concentra i consolida les prescripcions de la Llei. La carta explica als batejats no jueus que la Llei ha estat assumida i redimensionada per Jesucrist, mort a la creu i ressuscitat pel Pare. Aquest és l’itinerari existencial que han experimentat: “pel baptisme fóreu sepultats amb Crist, i amb ell també vau ressuscitar.”

L’evangeli de sant Lluc presentava Jesús pregant en un indret, un tret que l’evangeli subratlla sovint. Els deixebles li fan una petició ben clara: “Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles”. De fet, els deixebles coneixien les pregàries habitual de la tradició jueva i per tant, tenien bons recursos per pregar; però la seva petició va encaminada a posseir una pregària que cohesioni i identifiqui els qui són deixebles seus. Això és el que ha esdevingut el Parenostre, la pregària universal de la família cristiana i que s’ha convertit en el nostre patrimoni identitari que prové del mateix Jesús. Ell mateix subratllava els beneficis de recitar-la amb fe: “demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren”.

Trià un vedell tendre i gras (Diumenge 16)

“Trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida”. Aquestes eren les instruccions d’Abraham al seu mosso per acollir tres homes misteriosos que irradiaven la presència divina. El patriarca, ajudat per la matriarca Sara, van més enllà de l’hospitalitat obligada del desert i els ofereix el vedell gras, el bo i millor reservat per grans celebracions. Tot un festí per només tres homes, els quals, acabat l’àpat, corresponen al gest del patriarca amb un anunci increïble: “L'any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill”. L’humà i el diví es combinen en aquests enigmàtic episodi i ho fan en forma d’acollida, de celebració i d’anunci; una invitació a transformar les mandres de les calors estiuenques en oportunitats d’acollir missatgers i missatges divins.

La carta als Colossencs anunciava el misteri diví de fer arribar la Bona Nova també als no jueus, eixamplant cercles i ampliant horitzons de la fe jahvista. Per això deia: “Sense fer distincions, amonestem tots els homes i els instruïm en tots els secrets de la saviesa”. Una invitació que continua vigent si pensem en els qui no formen part dels nostres cercles eclesials. Ells també estan inclosos en aquest misteri diví d'anar més enllà dels nostres marcs religiosos institucionalitzats per a instruir tothom en els secrets de la saviesa.

L’evangeli de sant Lluc explicava l’episodi que té lloc en un poblet, que encara que no es mencioni el nom, sabem que es tracta de Betània pels altres evangelis que citen Marta i Maria de Betània, les germanes de Llàtzer que acullen Jesús a casa seva. Marta vol honorar el convidat talment com feia Abraham amb els seus hostes, però la manca de criats l’obliga a carregar-se la feina mentre la germana petita, Maria, “asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula”. De fet, tan important és honorar el convidat oferint bones menges i begudes com estar per ell i atendre’l com es mereix. L’equilibri entre les dues germanes és perfecte fins que Marta el vol decantar al seu favor. Jesús posa les coses a lloc fent contrapès a favor de Maria: “La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa”. L’episodi és un retrat de la nostra quotidianitat religiosa, sovint desequilibrada honorant el Senyor amb múltiples activitats en detriment de romandre asseguts als seus peus i escoltant la seva paraula.