Ordenaren preveres (Diumenge 5è de Pasqua)

“Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats” era una de les accions principals de Pau i Bernabé per mantenir aplegats els nous creients. Així ho explicaven els Fets dels Apòstols referent al primer viatge apostòlic de Pau per l’actual Turquia, acompanyat de Bernabé. Les seves predicacions tingueren resultat immediat, però perquè tot plegat no quedés en foc d’encenalls, exhortaven els nous creients a la perseverança i a suportar moltes tribulacions, aplegant-los en comunitats i al voltant de preveres escollits. Tant de bo que la frase fos actual al nostre Occident cristià on, de les nostres comunitats actuals, amb segles de tradició al darrere, ordenéssim nous preveres com a signe de vitalitat, homes i també dones, com fa la tradició anglicana i luterana, disposats a aplegar, cuidar i animar els fidels, fent-los viure anticipadament les promeses del Regne de Déu.

L’Apocalipsi de sant Joan continuava compartint les visions del seu protagonista, que contemplava anticipadament el Regne de Déu: “Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova”. La visió anunciava que les realitats celestials s’encarnaran en les terrenals i les transformaran, admirant una nova Jerusalem on no hi haurà plors, ni mort, ni dol, ni crits, ni penes, bo i transformant la soferta realitat actual de la ciutat i del seu entorn en guerra. Perquè “Jo faré que tot sigui nou”, anunciava la veu divina procedent del seu tron celestial.

Esperant que tot sigui nou, Jesús glorificat repeteix des de les altures el que anunciava a peu pla als deixebles, donant-los la clau humana, convertida en manament, per contribuir a la realitat divina transformadora: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”. Potser es tracta de la frase més coneguda de Jesús i que recollí l’evangeli de sant Joan, però no per això hem de deixar de recordar-nos-la: primer, com a distintiu de la nostra condició creient; i segon, com a exercici humà que cerca la plenitud col·lectiva, no amb discursos buits de contingut, sinó amb accions concretes i immediates, com estimar l’enemic.

Els expulsaren del seu territori (Diumenge 4rt Pasqua)

“Els expulsaren del seu territori”, era el resultat final de la predicació de Pau i Bernabé a Antioquia de Pisídia, segons els Fets dels Apòstols. No obstant el complot organitzat contra ells per fer-los fora de la contrada, les conversions de jueus i gentils en la sinagoga van ser importants. De fet, això va ser el detonant de la seva expulsió. També de la convicció dels primers predicadors d’eixamplar el seu missatge als no jueus, bo i provocant que: “La paraula del Senyor s'escampava per tota la regió” i també que: “Els convertits de nou vivien feliços, plens d'alegria i de l'Esperit Sant”. La resposta del salm responsorial aclamava aquesta condició de poble eixamplat, reunit i guiat per un mateix pastor: “Som el seu poble i el ramat que ell pastura”.

El llibre de l’Apocalipsi, amb el seu espectacular llenguatge escenogràfic, explica la visió de Joan, que contemplava: “una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües”. Es tracta de la multitud dels primers màrtirs, que victoriosos, ara des del cel, continua venerant Jesús com l’Anyell immolat i ressuscitat. Allí reben el consol de les seves fatigues terrenals, com succeí amb Pau i Bernabé en les seves predicacions.

L’evangeli de sant Joan presentava un breu fragment del discurs de Jesús com a bon pastor, que manifestava una empatia completa amb les seves ovelles: “Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen”. Però més enllà d’empaties, Jesús garanteix la seva protecció i una vida eterna als qui es mantinguin confiadament dins el ramat. De fet, no és fàcil la preservació d’aquest col·lectiu de seguidors de Jesús, que fa tants segles que perdura formant diverses esglésies reunides per un mateix i únic pastor, que és Jesucrist. L’Església catòlica estrena nou pastor. Lleó XIV, amb la responsabilitat de manifestar empatia amb el seu ramat, però sobretot protecció. Així mateix, maldar per un diàleg sincer amb els ramats de les altres esglésies i, per damunt de tot, testimoniar docilitat vers el gran pastor de les ovelles que és Déu, que ens guia a tots a través del seu Fill Jesucrist.

Enaltit com a Capdavanter i Salvador (Diumenge 3r de Pasqua)

“La dreta de Déu l'ha enaltit com a Capdavanter i Salvador”. Aquesta era la justificació que Pere donava al gran sacerdot, que representava tot el Sanedrí i que exigien el seu silenci. El testimoniatge dels apòstols agitava la ciutat, perquè l’esdeveniment de la resurrecció de Jesús no exigia callar sinó tot el contrari. Obeir Déu era una exigència més gran que obeir les pròpies autoritats, bo i assumint el maltracta que això els implicava. Per aquells deixebles, l’únic Capdavanter en majúscula ho era el Senyor ressuscitat i l’únic Salvador en majúscula, capaç de perdonar els pecats, era ell.

El que els deixebles de Jesús proclamaven a la terra, segons l’Apocalipsi ho repetien a les altures la multitud dels àngels, milers i miríades: “L'Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança”. Però aquesta lloança esdevenia també universal; al cel, a la terra i sota la terra, totes les criatures proclamaven: “Al qui seu al tron i a l'Anyell sigui donada la lloança, l'honor, la glòria i el poder pels segles dels segles”. Jesús ressuscitat i enaltit a les altures com a rei de l’univers és la gran proclama de l’Apocalipsi davant les megalomanies humanes.

L’evangeli de sant Joan, més plàcid i menys espectacular que l’Apocalipsi, explicava l’escena de Jesús Ressuscitat que s’apareix als seus deixebles mentre pescaven en el llac de Tiberíades, bo i ajudant-los a obtenir una pesca extraordinària. L’evangeli concretava: “Era la tercera vegada que Jesús s'apareixia als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts”. La presència de Jesús qualifica la feina dels deixebles obtenint més peix del compte, però també els interpel·la de manera directa, com succeeix amb Pere, que li demana si l’estima més que els altres. Posant-lo a prova, i repetint la pregunta tres vegades, li demana que pasturi les seves ovelles assumint les dificultats que això comportarà. La tradició cristiana llegeix aquest episodi com la responsabilització de Pere en la cura de la barca eclesial, conscient dels límits i alhora de les capacitats. Un evangeli que il·lumina les vigílies del Conclave que és a punt de començar per escollir un nou successor de Pere dins l’Església catòlica.