Proclamar les grandeses de Déu (Pentecosta 2025)

“Tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües”. Aquesta era la declaració de jueus pietosos, vinguts a Jerusalem de tots els racons de l’imperi romà. La diàspora jueva, unida en la professió religiosa, però plural en les seves llengües, s’admirava d’aquell fenomen, que els Fets dels Apòstols expliquen com un prodigi diví protagonitzat per l’Esperit Sant damunt els deixebles. L’Esperit Sant esdevenia el testimoni diví que confirmava els creients en la unitat i l'impuls diví que els empenyia a fer-se presents entre la diversitat de pobles de manera entenedora. Unitat en la diversitat és el missatge clar de la celebració de la Pentecosta i que continua essent difícil d’equilibrar tants segles després, sobretot els qui tenim una llengua i una cultura minoritària, El Concili Vaticà II convertí en principi universal el comentari dels Fets dels Apòstols de proclamar les grandeses de Déu en les pròpies llengües. El missal i els llibres litúrgics en català i en tantes altres llengües són una Pentecosta contemporània i un patrimoni religiós a valorar, a estimar i a preservar.

Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, la gran capital de l’imperi, els presentava una cenyida catequesi sobre l’Esperit Sant amb consells ben explícits: “no viviu segons les mires naturals sinó segons les de l'esperit, perquè l'Esperit de Déu habita en vosaltres”. Sabent que escrivia a una ciutat plena d'esclaus, que també formarien part d'aquella comunitat cristiana, els anunciava: “no heu rebut pas un esperit d'esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!”. Recordem les paraules de l’apòstol quan ens vulguin imposar esclavatges religiosos, ni que es proclamin en nom de Déu, de Jesucrist o de l’Església, perquè aquests missatges poden ser inspirats, però no per l’Esperit Sant, que proclama la filiació en detriment de l’esclavatge com a manera de relacionar-se amb Déu. “Abba, Pare” és la consigna cristiana a repetir per no oblidar mai la nostra condició de fills i de filles de Déu.

L’evangeli de sant Joan recordava el discurs de comiat de Jesús en el Sant Sopar, quan anunciava la vinguda de l’Esperit Sant als deixebles si es mantenien units en el seu amor: “Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre”. Això és el que commemorem cada any per Pentecosta: que gaudim d’un Defensor de la diversitat en la unitat, un defensor de la filiació amorosa davant l’esclavatge atemorit.

Fins al dia que fou endut al cel (Ascensió 2025)

“He parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel”. Així s’explicava l’inici dels Fets dels Apòstols, un testimoniatge inavaluable de la proximitat del seu autor amb els esdeveniments referits a Jesús. Si els evangelis expliquen des del principi fins a la seva resurrecció, els Fets dels Apòstols continuen la història explicant la seva ascensió gloriosa a les altures: “s'enlairà davant d'ells, i un núvol se l'endugué”. Això precedeix la vinguda de l’Esperit Sant i la també gloriosa parusia final: “tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar”. L’anunci dels àngels als deixebles, i també a nosaltres, és clar: Jesús és a les altures celestials, glorificat a la dreta del Pare. Però no badem mirant enlaire de manera permanent, sinó, convençuts de l’esdeveniment, visquem la vida present amb sentit i esperança, però sobretot el seu final.

La carta als Hebreus donava el mateix missatge amb unes imatges diferents: els núvols i les ascensions es reemplacen per un santuari celestial, on Jesús hi ha entrat com a gran sacerdot celestial en virtut de la seva resurrecció. Ho ha fet presentant la seva pròpia sang com a propiciació del perdó dels pecats. Però la carta als Hebreus afegeix que els batejats en el nom de Jesús i, per tant, netejats del pecat, tenen accés a aquests espais celestials: primer, espiritualment, i després, assaborint-los en plenitud quan arribi el moment. Per aquesta raó exhorta els destinataris a perseverar en la fe: “Mantinguem ferma l'esperança que ens dona la fe que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses.”

L’evangeli de sant Lluc, que connecta en redacció i teologia amb els Fets dels Apòstols, repetia l’escena de l’ascensió de Jesús al cel. Ara, instruint els deixebles a donar testimoni del mestre com a propiciació efectiva de perdó dels pecats, que són el gran pes existencial dels éssers humans. Jesús també anunciava la vinguda de l’Esperit Sant, que els revestirà del poder que els vindrà de dalt. Beneïts per Jesús ressuscitat, admirats de la seva glorificació a les altures, els deixebles “es prosternaren adorant-lo. Després, plens d'una alegria immensa, se'n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu”. Aquestes reaccions són les pròpies d’un creient que ha assaborit l’experiència de la fe: adoració, alegria immensa, acció de gràcies. Afegim-nos-hi, tant com sapiguem i puguem, en aquesta recta final del temps pasqual.

Us havien pertorbat (Diumenge 6è Pasqua)

“Us havien pertorbat amb les seves opinions i havien inquietat els vostres esperits”. Ho explicava la carta que els apòstols i els preveres de Jerusalem adreçaven als cristians de matriu gentil d’Antioquia, on predicaven Pau i Bernabé. Es tractava de resoldre si els nouvinguts a la fe, a més del bateig, s’havien de circumcidar seguint la tradició jueva. Els Fets dels Apòstols explicaven que això provocà una desavinença i una seriosa discussió en la comunitat a causa d’uns creients que anaven per lliure i que difonen les seves opinions sense cap consens. D’aquí la carta i d’aquí les primeres instruccions molt senzilles per mantenir la cohesió, que era, que és i que serà sempre, el gran repte dels cristians que viuen la seva fe en les diferents esglésies.

El llibre de l’Apocalipsi explicava una nova visió mística del vident Joan. Ara contemplava la ciutat de Jerusalem baixant del cel, envoltada de glòria divina, resplendent i solemne, sense temple perquè l’Anyell, Jesús ressuscitat, era el nou santuari i l’expressió plena de la presència divina. Per aquesta raó, deia el vident: “la ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l'omple de claror i l'Anyell li fa llum”. Aquesta presència il·luminadora de l’Anyell i de la ciutat és la imatge que anuncia la meravellosa plenitud creient que estem destinats a gaudir.

L’evangeli de sant Joan explicava el discurs de Jesús anunciant la vinguda de l’Esperit Sant. Ell serà l’empenta divina que farà recordar als seus deixebles els ensenyaments rebuts, bo i cohesionant-los en un sol cor i un mateix esperit. Tot plegat, envoltat d’exhortacions a estimar-lo com a element principal d'aquesta cohesió. També oferint-los la seva pau que asserena els cors i foragita covardies, amb la declaració que, Pare i Fill, gràcies a l’Esperit Sant: “vindrem a viure amb ell”.

Ordenaren preveres (Diumenge 5è de Pasqua)

“Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats” era una de les accions principals de Pau i Bernabé per mantenir aplegats els nous creients. Així ho explicaven els Fets dels Apòstols referent al primer viatge apostòlic de Pau per l’actual Turquia, acompanyat de Bernabé. Les seves predicacions tingueren resultat immediat, però perquè tot plegat no quedés en foc d’encenalls, exhortaven els nous creients a la perseverança i a suportar moltes tribulacions, aplegant-los en comunitats i al voltant de preveres escollits. Tant de bo que la frase fos actual al nostre Occident cristià on, de les nostres comunitats actuals, amb segles de tradició al darrere, ordenéssim nous preveres com a signe de vitalitat, homes i també dones, com fa la tradició anglicana i luterana, disposats a aplegar, cuidar i animar els fidels, fent-los viure anticipadament les promeses del Regne de Déu.

L’Apocalipsi de sant Joan continuava compartint les visions del seu protagonista, que contemplava anticipadament el Regne de Déu: “Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova”. La visió anunciava que les realitats celestials s’encarnaran en les terrenals i les transformaran, admirant una nova Jerusalem on no hi haurà plors, ni mort, ni dol, ni crits, ni penes, bo i transformant la soferta realitat actual de la ciutat i del seu entorn en guerra. Perquè “Jo faré que tot sigui nou”, anunciava la veu divina procedent del seu tron celestial.

Esperant que tot sigui nou, Jesús glorificat repeteix des de les altures el que anunciava a peu pla als deixebles, donant-los la clau humana, convertida en manament, per contribuir a la realitat divina transformadora: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”. Potser es tracta de la frase més coneguda de Jesús i que recollí l’evangeli de sant Joan, però no per això hem de deixar de recordar-nos-la: primer, com a distintiu de la nostra condició creient; i segon, com a exercici humà que cerca la plenitud col·lectiva, no amb discursos buits de contingut, sinó amb accions concretes i immediates, com estimar l’enemic.

Els expulsaren del seu territori (Diumenge 4rt Pasqua)

“Els expulsaren del seu territori”, era el resultat final de la predicació de Pau i Bernabé a Antioquia de Pisídia, segons els Fets dels Apòstols. No obstant el complot organitzat contra ells per fer-los fora de la contrada, les conversions de jueus i gentils en la sinagoga van ser importants. De fet, això va ser el detonant de la seva expulsió. També de la convicció dels primers predicadors d’eixamplar el seu missatge als no jueus, bo i provocant que: “La paraula del Senyor s'escampava per tota la regió” i també que: “Els convertits de nou vivien feliços, plens d'alegria i de l'Esperit Sant”. La resposta del salm responsorial aclamava aquesta condició de poble eixamplat, reunit i guiat per un mateix pastor: “Som el seu poble i el ramat que ell pastura”.

El llibre de l’Apocalipsi, amb el seu espectacular llenguatge escenogràfic, explica la visió de Joan, que contemplava: “una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües”. Es tracta de la multitud dels primers màrtirs, que victoriosos, ara des del cel, continua venerant Jesús com l’Anyell immolat i ressuscitat. Allí reben el consol de les seves fatigues terrenals, com succeí amb Pau i Bernabé en les seves predicacions.

L’evangeli de sant Joan presentava un breu fragment del discurs de Jesús com a bon pastor, que manifestava una empatia completa amb les seves ovelles: “Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen”. Però més enllà d’empaties, Jesús garanteix la seva protecció i una vida eterna als qui es mantinguin confiadament dins el ramat. De fet, no és fàcil la preservació d’aquest col·lectiu de seguidors de Jesús, que fa tants segles que perdura formant diverses esglésies reunides per un mateix i únic pastor, que és Jesucrist. L’Església catòlica estrena nou pastor. Lleó XIV, amb la responsabilitat de manifestar empatia amb el seu ramat, però sobretot protecció. Així mateix, maldar per un diàleg sincer amb els ramats de les altres esglésies i, per damunt de tot, testimoniar docilitat vers el gran pastor de les ovelles que és Déu, que ens guia a tots a través del seu Fill Jesucrist.